Sempre havia imaginat que arribaria fins als últims dies de la meua vida al capdavant d’aquella mola. Rodona, robusta, aplomada, ferma, pausada, però constant i resolta. Tantes hores, cada dia, escoltant el seu silenci ferm que havia interioritzat, com si del meu propi cor es tractara, el seu batec silenciós i tan monòtonament viu. El meu cor era, per magmàtica simbiosi, també aquell cor de pedra que feia que el molí prenguera vida.

La mola i jo. Jo i la mola.

Mai havia imaginat que viuria altres dies en què aquella mola deixaria de ser escoltada. “Ziga-zaga, ziga-zaga, mola roda, mola roda”. Fins que vingué l’aturada. Forçosa, en sec, definitiva. El silenci d’un fil de llum sense ombra ni petjada.

La mola i jo. Jo i la mola.

I ja no va tornar a haver-hi batec, ni el cant del broll de l’aigua. “Ziga-zaga ziga-zaga, mola plora, mola plora”.

La mola i jo. Jo i la mola.

Ara, que l’espai tèrbolament nu de la mort m’impregna d’infantesa, torne a taral·lejar els sons de la farina… La veu de Paco Muñoz aconsegueix reviure’m un lleu pols, el de l’adeu, perquè tornem a bategar, tu i jo, per última vegada. “Roda la mola, roda el molí i el viure roda per dins de mi”.

I és així com torna de nou a córrer l’aigua pel carcau dels records. I jo m’esglaie en el somriure de la memòria. “On és la mola del vell molí? Tot roda, roda, principi i fi…”.

Quan era menuda, el meu avi m’explicà que les persones tenim un nombre limitat de llàgrimes per a tota la vida, un tresor guardat al pit que cal administrar amb cura. Quan plores per alguna ximpleria deixes anar part d’una reserva que necessitaràs en moments veritablement tristos. De debò malbarataràs llàgrimes perquè no t’agrada l’arròs caldós o has xafat un caragol? Em deia.

Un dia de pluja intensa, com feia anys que no en queia, mentre mirava els núvols foscos per la finestra, vaig veure el meu avi lluny de casa, immòbil i dempeus, com un far enmig d’un temporal. Espantada, vaig sortir corrent, alhora que cridava i m’afonava en la terra enganxosa del camí que portava al molí. De sobte la pluja va cessar, com si el cel em donés una treva per poder arribar-hi i descobrir amb desconcert que l’avi estava plorant. Només veure’m va tancar els ulls, convençut que en reobrir-los el plor es detindria, però les gotes tossudes i indòmites continuaren solcant el seu rostre arrugat i revelaren una emoció que no podia amagar. Aquella imatge em colpí el cor; mai l’havia vist així, tan vulnerable, tan distint de l’home impassible que sempre havia conegut.

—Avi, para! —li vaig dir angoixada—. No plores més. T’acabaràs totes les llàgrimes!

I llavors, mentre l’olor de terra humida s’alçava del terra, amb veu tremolosa i sense parar de plorar va dir: torna a córrer l’aigua pel carcau.