Aire pur i suau provinent de la muntanya li pegava al xiquet a la cara quan agafà la canya, estava preparant un fanalet amb molt d’interés, les festes s’apropaven i li quedava poc temps. El xiquet es trobava a l’esplanada del molí fariner. Dins el molí el treball continuava amb tota normalitat, de sobte la llum del ciri s’apagà i el moliner d’Agullent quedà sorprés. Sense saber el motiu va eixir al carrer i per a major sorpresa va vorer a aquell xiquet que havia agafat el ciri per al seu fanalet. El moliner va sonriure al vorer la cara de felicitat del xiquet.

El viejo molinero d’Agullent quedó sorprendido cuando su hija lo condujo hasta el centenario edificio. Sabía que era el mismo en el que había trabajado una parte importante de su vida. El entorno, las calmadas aguas de la Font Jordana llevando su murmullo camino del barranco, la sierra recortada en la distancia…Sí, sin duda alguna, aquel edificio que adornaba sus paredes con la hiedra entretejida entre sus piedras, era el molino que ocupara sus días pasados. Sin embargo, le costaba un gran esfuerzo reconocerlo aún. Le franquearon el paso y el anciano accedió al interior del edificio. Tampoco allí quedaba ya mucho de lo que recordaba. Todo parecía más iluminado, más limpio. Se sentía un extraño en un lugar que había sido como su hogar. Con absoluta amabilidad, lo acompañaron hasta el museo; para él no era más que el lugar en el que se molía el grano. Vio las piedras ahora inertes privadas de su uso, y sintió una punzada de nostalgia. Cerró los ojos y buscó el recuerdo de otros tiempos: el aroma del trigo al transformarse en harina, el soniquete continuo y obstinado de las palas al girar empujadas por el agua de la Font Jordana… Él veía poesía donde nadie más la veía. Le mostraron finalmente las habitaciones de la planta de arriba y hubo de reconocer que resultaban placenteramente acogedoras. Todo había cambiado pero, por un momento, quiso pensar que aquel seguía siendo su hogar.

Et vaig veure entrar i vaig seguir els teus passos, no m’ho creia. Les flors que trepaven per les parets de l’entrada relaxaven l’ambient per moments amb l’olor angelical que desprenien, em vaig animar i al moment ja hi era dins d’aquella estança. Vaig endevinar entre la foscor on hi eres, on t’havien dut els misteris d’aquella passada setmana. Els teus ulls ho deien tot, la incredulitat t’ompli de dalt a baix. Es van escoltar unes petjades al fons i s’obrí la porta. El moliner d’Agullent quedà sorprès amb la nostra presencia.

Tomeu va obrir els ulls, estava en un llit gran, confortable. La temperatura era càlida pel temps que feia fora. Tot estava ben net. Es va vestir, es va calçar les espardenyes d’espart i va eixir de la cambra. En baixar ja tenia la taula parada. Hi havia una llesca de pa amb tomaca i formatge. Una botija d’aigua i una taronja. Lo millor de la terra. Tomeu va mirar la sala i va recordar… les abraçades amb Carmeta, les dolces paraules que es deien. Els moments feliços i els cops durs de la vida. L’amor i el temps dedicat als fills. La roda del molí rodant sense parar, gent portant blat, els sacs de farina ja mòlta. Va recordar tot el que estimava, la seva gent i el seu poble. El moliner d’Agullent es va quedar sorprès… era ell, i estava al seu molí, abans enderrocat, fet runes i ara lluïa nou. Una alegria indescriptible el va envair Hi havia asseguda una parella al seu costat, degustava un esmorzar exquisit. Se’n va anar cap a ella, va felicitar el guanyador del premi literari i els va recomanar visitar alguns paratges d’Agullent com la font Jordana, l’Ermita, la Creu… Com cada any, Tomeu se va adonar que no el veien. Aleshores eixì al balcó i respirà l’aire de la Serra. Serè i tranquil va tornar al llit. Una llàgrima relliscà. I Tomeu va desaparèixer.

El Moliner d’Agullent es va quedar sorprés, va escarbar una i altra volta sense éxit. Estava segur que la havia deixat on sempre, darrere dels sacs de farina que hi havia al final del magatzem, uns sacs que no es movien quasi mai perqué era una farina que havia quedat de l’any passat i no la volia ningú. Darrere hi havia un forat en la pared, un amagatall just per amargar-la. Algú l’hauria vist amargar-la allí i després quan ell ja no estaba l’haurai agafat? Necessitava recuperar-la perquè ahí estaven guardades les paraules per recuperar el seu compte de bitcoins en el que havia invertit 6000 euros en l’any 2014 quan els bitcoins estaven a 1000 € i ara havien putjat a 17000 € el bitcoin. Havia tingut un accident amb la seua billetera digital de bitcoins i necessitava les claus que estaven apuntades en la llibreta que havia amagat en el forat.

Molta gent conta d’aquell dia en que, per un moment, els vidres que es van trencar no van fer cap soroll, que el vent va deixar que el protagonista fora el silenci, i que els cinc xorros de “La Font Jordana” deixaren de brollar aigua. Tot molt estrany i, com tots, també el moliner d’Agullent quedà sorprès. Però només ell sabia que el seu somni s’havia complit. Sempre havia desitjat que el temps es parara per uns instants quan, acabada la jornada de treball al molí, pujava a gaudir de tot allò que la vista li alcançava, a l’alt de “la Covalta”.

El nostres cossos es van entrellaçar com si no hi hagués un demà. I tan de bo així fos. Suor, somnis compartits, compassió o amor. No sé ben bé com vam acabar allà. La seva mà i els seus pits nus acariciaven la meva ànima sense treva. Els meus malucs redons no van poder lluitar contra la seva bellesa. De sobte, el moliner d’Agullent quedà sorprès. Res mai seria igual.

La vida gira com una nòria inesgotable. Volta rere volta. Però ell ja estava cansat. Cansat de lluitar; cansat de somiar; cansat de veure com aquella cosa de dos, a poc a poc s’apagava. Tot açò va d’un moliner. Agradable i proper; coneixedor de les seues tasques i de la vida en general. “Curtit” a l’escola del temps. Alt; prim. Tendre al mirar i ferm al caminar. D’aquells homes que veuen la vida de front i creuen poder enlairar-se quan tot gira malament. A les seues mans, tot un tresor. Rodets, canalons, moles, farinals… Aparells que, amb el pas de l’aigua, ballaven dibuixant històries i xiuxiuejant secrets. I just això era el que els hi agradava a aquella parella d’enamorats. Agafar-se de la mà sota el sostre d’aquell vell molí, tancar els ulls i escoltar les històries de la muntanya; les històries del poble; les històries de la gent. El moliner d’Agullent quedà sorprés de veure com, un indret enrarit d’humitat i enfortit de complicitat, poguera transmetre tan grans històries. Però com tot a la vida, arriba eixe dia en què sols tu travessaràs la porta del molí. Les històries de dos, passen a ser d’un i les ganes de continuar, s’esvaeixen com el gust d’aquell primer bes. Podríem parlar de moltes històries, de molts pobles amb molí, d’enamorats… però la vida segueix com una nòria inesgotable, i no entenc una vida, si no la gires amb mi.

Si avui faig nou anys ja puc fer el meu somni realitat! Amb aquest pensament al cap s’ha llevat el petit Vicent, és tan directe, divertit, tot li és planer. Nou anys però amb un pensament clar, ja sap que vol pel seu futur. Alguns pensaran que han estat els seus pares però no, ell ho tenia ben clar. Ha estat una decisió que ha anat madurant com les espigues al camp i avui ho té ben decidit. S’ha posat la camisa blanca i a la seva cara pigada un somriure d’orella a orella i amb pas decidit a sortit de casa. Quan ha arribat al molí, no ha fet ni un sospir i li ha dit amb contundència: VULL SER MOLINER! El moliner d’Agullent quedà sorprès i immensament feliç. La història es repetia, ell era moliner per vocació. Satisfet de la seva feina, d’observar els dies, els sols i les llunes, demanant una bona collita, que les espigues siguin curulles de grans i poder oferir bona farina per fer el pa de cada dia.

El moliner d’Agullent es va quedar sorprés. Allí dins dúna caixa de llanda estaven els dinou bitllets enrotllats i apretats amb una cinta del seu cabell. Mai seria el mateix. S’en va anar la nit de la tronada, quan un raig va entrar per la porta del molí i va eixir per una de les finestres. María ja no estaria allí per cantar-los histories a cau d’orella. Els dinou billets pagarien el lloguer endarrerit.

Huí anava per la senda dels enguinyers més de pressa del que acostumaba, en setembre l’olor a terra banyada, a romer, a pebrella, a pebrassos et fan pujar l’ànim. Res no li agradaba tant com passejar a l’ombra del Benicadell. No havia perdut l’esperança de trobar-se altra vegada amb ella, recordaba perfectament la seua esportiva silueta després que l’adelantés, tant rítmicament, aquell matí de fa no se quant de temps, no ho recordava ben bè. El que sí que recordava perfectament era l’aroma d’aquell instant. Com podia desprendre eixa fragancia tant sutil? L’obsesionava. El moliner d’Agullent quedà sorprés al vorer a aquell senderista que no faltava mai a la cita matutina ni que estigués plovent a canters. Que no tenia feina?

Es va assentar en una cadira de bova vella i polsosa, es notava cansat, les seues cames no li permetien està dret molta estona.Va aixecar el cap i es va entretenir a mirar amb nostàlgia cada un dels racons del molí, li van vindre a la ment records i vivències del passat, dels anys que ell havia estat treballant allí. El seu pare li havia ensenyat de ben menut l’ofici de fariner i ell s’havia dedicat amb orgull a continuar la tradició familiar. No deixava de pensar en com havia passat el temps i com s’havia endut una part molt important de la seva vida, ara el molí estava buit, trist, apagat i gairebé en estat ruïnós, lluny quedava aquella època en la que els treballadors poblaven el molí i era un lloc animat i alegre. Va observar amb pena i tristor les rodes immòbils del molí, les mateixes que antigament havien servit per moldre el blat. Tot d’una, mogut per un rampell, es va aixecar de la cadira i va obrir la comporta per on, molts anys abans, entrava l’aigua del riu Jordana i feia voltar la roda. De sobte, el moliner d’Agullent es quedà sorprès en comprovar com l’aigua lliscava per la canal cap a l’interior del molí i feia girar les rodes de fusta. Es posà a plorar de felicitat, havia aconseguit tornar a fer funcionar l’antic molí vell i va comprendre que malgrat el pas dels anys, allò que estimem romandrà sempre a la nostra memòria i mai es perdrà en l’oblit.

A un gran molí fariner, un ratolí va penetrar, no es bé per no s’on, el morro i potes es va tacar amb farina del costal, tant que les seues empremtes li van delatar. El moliner d’Agullent quede sorprés, com un ratolí va poder passar per l’ull de la clau i com em va poder esquivar, atent estic al detall. Però el gosat ratolí, s’amagava a tota costa, el tenia per a menjar i l’altres era una altre cosa. Pobre moliner afanyat, el son li va llevar el son; no hi havia sac foradat que no estiguera cosit i la farina s’escampava, com si fera vent. Però el moliner enutjat, va tindre una gran idea i mentres el ratolí dormía; li va posar un gromatge apanyat a una trampa camuflat, tant que l’olor de fromatge , al ratolí va ser i va despertar. Llest i prest aquell va caminar, que no es va deixar enganyarm va eixir corrent tan ràpid, que un pal va ser a buscar i només va haver de llançar-ho i tocar aquell engany. més tot va començar a botar i d’aquella fuetada extrema el formatge li va vindre a donar amb tan mala fortuna, que morint s’està. Hi ha xicotet sense fortuna, quiet tènies que haver estat, perquè al voler enganyar al fariner frustrat, la fortuna va vindre a donar amb un ratolí maltractat, que por no voler farina, la vida li ha llevat el menjar que més volia, que es el fromatge d’Agullent.

Com diu la saviesa popular, en juliol sega qui vol. I aquell estiu més que mai, la collita havia sigut abundant. Però Joan, el moliner d’Agullent, estava neguitós. Uns mesos abans el seu únic fill va patir un accident, i ja no podia treballar més el blat. Havia demanat ajuda ací i enllà, però tothom semblava massa ocupat i Joan temia no poder donar a l’abast. Però a les primeries d’agost, quan Joan ja se les veia i se les desitjava, es va presentar al molí Carme, una jove del Pla, decidida a tirar-li una mà. – Una xiqueta? Això em faltava a mi ara, com si no tingués prou maldecaps! – Done’m un parell de dies de prova, si no ix la faena, li promet que me’n tornaré per on he vingut. Davant la insistència de Carme, i veient la situació crítica a la qual s’enfrontava, Joan va haver d’acceptar. Amb poques hores, Carme ja veia que els mètodes que empraven eren molt antics. Així que decidí quedar-se al molí tota la nit. Va treballar de valent, reorganitzant el magatzem, les eines, i ho va deixar tot enllestit. Quan a l’endemà Joan va veure tot alló se l’enduien els dimonis. Però quan va arribar Carme, se’n adonà que a un racó hi havia un muntó de sacs de farina, pràcticament la faena de tota una setmana, que la jove havia fet en només una nit. El moliner d’Agullent quedà sorprès, i no va tindre més remei que reconèixer que, de vegades, és bo canviar sendes velles per novelles.

El moliner d’Agullent quedà sorprés, en veure entre la farina “l’anell d’or de l’arciprest”. Era un anell peculiar, que tot el poble coneixia, perquè al seu pas besava, amb respecte i simpatia. L’anell, tenia un gravat singular, que inconfusible ho feia… Un “pedrot” per a moldre blat, més gran que “l’abadia”. Segons ell deia, representava “la mòlta” o conversió del blat en farina, així com també, la conversió de l’ateu en cristià. Però, el misteri, era endevinar, com havia arribat l’anell fins allí, un enigma que el moliner, volia esclarir. Tenia una filla, molt bonica, a qui “l’arxiprest”, volia “acristianar”, perquè no anava mai per l’Església, ni a sentir missa, ni a confessar… Amb la mosca darrere de l’orella, el moliner, a la seua filla, li va preguntar: “Ha estat per ací últimament l’arxiprest…?” I ella amb “galtes rosades” li va contestar: “Si pare, i em va ensenyar el “pedrot”. Va fer “la batuda”,” la mòlta”,” la sembra”, “la sega” i “la llaurà”. No s’en què ordre va ser… però sé, que amb tant de tràfec, el “pedrot” va anar al “forat” i els dos acabarem, esgotats i “enfarinats”, buscant l’anell “descarat”. Ara no sé si estic “acristianada”, però, el que estic segura, és que estic ben “confitada”…

Com cada dia, Vicent el moliner s’alçà de la màrfega encara de nit fosca. Eixí al pati per mirar al cel farcit d’estreles, es deixà embolcallar pel soroll de l’aigua de la Jordana. L’únic moment de pau del dia. Recordà la visita de Joana la vídua, li havia portat un carro blat amb l‘ajut dels seus fills. Una gran dona, pensà Vicent, ha tirat endavant la casa i les terres amb una enteresa que ja la voldrien molts, i mira que és bonica i templà. En notar com li pujava la sang a les temples, avergonyit, s’esmunyí cap a dintre del magatzem per començar a treballar. En això, el moliner d’Agullent quedà sorprès en entrellucar un moviment estrany a dintre d’un dels sacs de farina de la partida de Joana. S’acostà sigil·lós per enxampar a l’intrús, però a dins el sac obert només es trobà un nadó que li somreia i estirava els seus bracets emblanquinats com qui vol que l’abracen. L’inundà una gran alegria. Aquell regal de Déu havia de ser un senyal. Es deixaria de romanços i manies, i en fer-se de dia aniria a vorer a Joana a dir-li que del seu blat havia nascut aquell xiquet tan preciós, i que el faria molt feliç si li deixava fer de pare d’aquella criatura. I deixà anar als quatre vents un crit de pur goig que destorbà la pau de la de la nit: – Quan vaja a Bèlgida i li ho conte al meu amic Toni el ferrer! Ja no em refregarà més que vaig a quedar-me fadrí i sol com un mussol!

Contaven per ací, que era un moreno de faccions fortes, ulls negres com olives i ones suaus com la mar. Vivia en un lloc d’ensomni, una Vall plena de vida i verd, plenes de flors eren els seus camps. Herbes aromàtiques i bancals de cereals. “I El Moliner d’Agullent quedà sorprés”. Dien per ahí que els seus pares estaven preocupats. Pere era un despreocupat! No tenia doneta per a fer un regal. I l’herència d’aquell molí tenía que perdurar. Un dia, el pare Sol li va donar llum. Una bona mossa caminava cap a ell per a dur-li feina i moldre el seu aliment. Ella, el cabell com espigues dorades, ulls blaus com un Cel.La farina es va encelar. Espardenyes i falda remangada, era bellea natural. Pere, bocabadat, ple de nervits i atorrollat, li va moldre els cereals i com no miravaon devia, la porteta oberta el va enfarinar. L’amor va aplegar, era hora d’assentar el cap. La saga de fariners no acabaria mai. La vida i el temps va anar passant. Els seus fills quan va aplegar l’hora, van rebre amb senzillesa i humiltat, el llegat de son pare i del seu iaio, on des-de amunt, allà per l’Infinit els miraria ple d’un somriure, ple de felicitat. Eren fills de la mare Terra, eren fills de la Vall.

El moliner d’Agullent quedà sorprès, arribava un xicot guapot i grandot, cavalcant despresa i mortet de por. Cara desencaixada, ulls desorbitats -Pobre home! replicà pensatiu. L’ajudà a respirar. -Pobre home!, replicà pensatiu. L’ajudà a respirar, agafant i expulsant aire exageradament. Dins, entre balances, pales, maces i recipients, li oferí un got d’aigua. Un recreant-se amb l’aigua, l’altre esperava. Per què arribà a un molí on sols es feia farina i no passava mai res extraordinari?. Passaren segons, que pareixien dies i el xicot digué: LLUM!. El moliner començà el interrogatori… -Has vist una llum?, de quin color?… Però es quedà amb ganes de més explicacions, exhaust i esgotat, sols repetia: LLUM!. Menjaren alguna coseta i cadascú a una habitació. La millor opció, desitjava saber més, però no era el moment. Un dormí com un tronc; l’altre, no va pegar ull. Sis hores donen per a pensar, repensar i malpensar. Fet el dia, alçat i desdejunat. Esperava i es desesperava. Aparegué amb la cara descansada, ulls relaxat i boca tancada, roig com una tomaca i amb la veu entretallada, explicà: -LLUM, això és el que necessitem!. Cada dia eixim a cavalcar, jo i el meu cavall, els més porucs del món!. Agraït estic i et vull premiar, comprant tota la farina que hi ha al teu voltant!. I el moliner d’Agullent quedà sorprès un xicot guapot i grandot tenia por de la foscor!.

Primer dia de tardor. Portava hores caminant sense saber on anar. No podia deixar de repassar mentalment els moments previs a l’instant on tot es va aturar. Ella havia arribat a la seva vida de forma inesperada i, poc a poc, quasi sense adonar-se’n, havia començat a estimar-la per les petites coses que la feien tan especial. Ell no obria el seu cor a qualsevol. Tot i així, havia confiat fermament en que aquest cop li sortiria bé…Però el castell es va esvair a l’aire quan ella va dir-li que no podien continuar, que no l’estimava. El moliner d’Agullent quedà sorprès quan va sentir les seves paraules. Ella li havia parlat de futur, havia obert el seu cor i havia capgirat la seva vida com un Tsunami…com podia estar posant un punt i final? Però, malauradament, no podia ser el guionista de la seva pròpia vida. La seva feina al molí era molt exigent i, de fet, era una metàfora del seu moment personal d’aleshores. La tristor li costaria temps de superar, però sabia que aprendria a transformar-la, a base del seu esforç, donant lloc a la seva millor versió. Era el mateix procés que quan girava la roda del molí: calia força, bona matèria prima i donar les voltes justes fins que sortís la farina. I llavors va veure-ho clar. Era irrellevant on pogués portar-li la vida. Seguiria endavant com havia fet sempre, caminant amb el cap ben alt i recordant que ell era el més important.

Recorde bé aquell matí, a la mare des del pati: “Vés corrent al molí, dis-li que ja està ací”. En un no res vaig arribar, i al molí vaig entrar, amb el front suant i al moliner buscant. Somrient em saludà, estava molent gra, en dir-li: “ja ha arribat”, la cara li canvià. El moliner d’Agullent quedà sorprès, doncs no era per a menys, no esperava al foraster, per cobrar l’arrendament. Ràpid vam tornar, pareixia ben espantat, repetia sense parar, “encara no toca pagar”. Enfilarem el carrer, nerviós el moliner, jo prenent alè, i de casa uns gemecs. No era cap foraster, sinó la seua muller, i entre braços un nen, el primer fill del moliner Criat a Agullent revolotejava pels carrers, ajudant al vell moliner, feina que ara és d’ell.

No conec al moliner d’Agullet. fins i tot l’estime : es gran qui fa el miracle primer que du al pa que ens alimenta…El pa, la mare, l’amor… l’alegria de la paxa satisfeta…la vida… i aixi, fent com qui no fa, del moli ve el millor que te la umanitat…Vinga xiqueta, posat a treballar, que son les tres i aco sa ďacabar.

Trons i llamps s’escoltaven aquella nit, era una simple tempesta d’estiu, o això pensava el Moliner, el vent bufava amb força, tant era així que de sobte es va obrir la finestra d’on dormia i un tro esgarrifador va fer tremolar el molí, la porta també es va obrir i un llamp va il·luminar la nit, el Moliner d’Agullent quedà sorprès, una silueta humana l’observava des de la porta.

***harina es la materia mas importante en la elaboracion de pan y pasteles,importante es la aroma,el sabor,color y frescura,para consequirlo antiquamente se hacia harina en molino de agua donde salia la mejor harina con muchas calidades .***